Activitat 5- el mite de la caverna

El mite de la caverna és un diàleg entre Sòcrates i Glaucó que es troba en el llibre VII de la República.

Es tracta d'una alegoria que explica la situació en que es troba l'home respecte el coneixement.

El mite ens sitúa en una cova en la que hi viuen uns presoners desde petits, els quals no poden veure res més que l'ombra dels objectes que es mouen al seu darrere, per tant, aquesta és la realitat per a ells.

Amb aquesta metàfora, Plató identifica la realitat d'aquests pressoners amb el món sensible, és a dir, el món dels sentits, l'imperfecte, com les ombres, que no són més que una insignificant part de la realitat.

A continuació, Plató explica el que passaria en el cas que un dels pressoners pugués veure la llum del foc i els objectes als que corresponen les ombres que ha estat veient anteriorment. Aleshores se'n adonaria que el que havia estat veient no eren més que ombres i que ara es trobava davant de la verdadera realitat.

Plató també planteja el cas de que el pressoner pugués sortir a la superfície i per tant deixar enrera el món dels sentits per passar a formar part del món intel·ligible, és a dir, el món ideal, perfecte i inmortal. Allà podria ampliar els seus coneixements partint d'una base en que només podria veure les ombres, més tard els objectes reflexats a l'aigua, tot seguit els objectes en si, el cel de nit i per últim el sol, que és la Idea del Bé.

Per tant, el mite de la caverna es tracta d'una comparació entre el món sensible, en el que tot el que podem veure són ombres i imitacions de la realitat i el món intel·ligible, és a dir, el món exterior, el de les idees.

..