Kant - Activitat 22

En aquest text, Kant explica que el coneixement té el seu origen en l'experiència però tot i això, per tal que aquest es produeixi és necessari que es compleixin una sèrie de condicions en el subjecte.

Tot coneixement s'inicia amb les impressions (a posteriori), que quan són captades, el subjecte els dona una determinada forma. Per una altra part, en el subjecte es troben unes formes a priori d'espai i temps que possibiliten el coneixement. Aquest coneixement a priori només té sentit amb l'experiència i es tracta d'un coneixement universal que segons Kant es pot trobar en les matemàtiques i la física.

Projecte 6 - valoració personal

Projecte 5

Sant Agustí

Abstract - Activitat 21

ABSTRACT

En aquest fragment del tractat sobre la naturalesa humana, Hume reflexiona sobre quin és l'origen de la idea de causa mitjançant un exemple amb boles de billar. Si dues boles de billar es troben quietes damunt una taula i de sobte una d'elles comença a moure's, en el moment que les boles topin, la que estava aturada també començarà a moure's. Això es deu a la relació causa-efecte, és a dir, la causa de que la primera bola topi amb l'altra tindrà l'efecte de provocar moviment a la segona bola. Per tal que es produeixi aquesta relació de causa i efecte és necessària la contigüitat en el temps, és a dir, que la causa sigui anterior a l'efecte i la semblança, ja que Hume se'n adona que cada cop que colpeja una bola el resultat és molt semblant.

Hume, després de repetir aquesta situació amb altres boles afirma que tot el que podem deduir a través de les impressions és que el contacte d'una bola amb una altra provoca el seu moviment. No podem arribar a la conclussió de que aquesta connexió sigui necessària ja que no tenim cap impressió que ens aoprti aquesta idea.

Tot seguit Hume afirma que podem arribar a la conclusió de que la bola es mourà si és colpejada per l'altra gràcies a l'experiència, és a dir, una persona com Adam, que mai ha observat aquesta escena seria incapaç de preveure el que succeïria al colpejar una bola amb l'altra.

Hume afegeix que en el moment en que afirmem que si colpejem una bola amb una altra aquesta es mourà, estem donant per suposat que la naturalesa serà sempre uniforme i realment no tenim la certesa de que sigui així. Mentre hi hagi la possibilitat de que la naturalesa canvï, no podem donar per cert cap esdeveniment del futur basant-nos en el passat, per tant no podem deixar-nos guiar pels costums ja que mai podrem arribar a un coneixement absolutament cert, sinó probable.

Projecte 4

Trets més importants de la filosofia de Sant Agustí

El tema principal de la filosofia de Sant Agustí és la relació de l'ànima amb Déu.

Segons ell, la filosofia serveix en la mesura en que concorda amb la religió; el seu objectiu és conduir-nos a la saviesa i aquesta no és més que Déu i les veritats que es corresponen amb la fe, per tant, és necessari creure per entendre (Sant Agustí estableix una relació directa entre la raó i la fe). En el moment en que una persona assoleix la saviesa, arriba a Déu i conseqüentment obté la felicitat absoluta.

.

Pel que fa al coneixement, Sant Agustí accepta la teoria platònica de l'ànima considerant que és superior al cos tot i que aquest també és necessari. L'ànima coneix els esdeveniments que afecten el cos però no s'hi veu afectada. Per una altra part, Sant Agustí afirma que també existeixen veritats eternes i inmutables que són superiors a l'ànima, per exemple les veritats de fe i les matemàtiques, que no provenen de nosaltres i hem de creure que ha estat Déu qui les ha dipositat en la nostra ment.

.

Partint de les seves teories, si la sabiduria és Déu, el veritable filòsof és l'amant de la sabiduria i per tant l'amant de Déu.

.

Enllaços d'interès relacionats amb la filosofia de Sant Agustí:

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/a/agustin.htm

http://filosofia.laguia2000.com/los-escolasticos/filosofia-de-san-agustin

http://www.boulesis.com/didactica/apuntes/?a=123

Hume- activitat 20

Aquest fragment forma part de la Investigació sobre els principis de la moral de Hume. El filòsof ens parla sobre la finalitat de les accions humanes i afirma que aquestes no depenen de la raó. En aquest aspecte mostra la seva tendència empirista tot dient que allò que ens mou a realitzar una determinada acció és el sentiment. El sentiment ens condueix a apreciar una acció de manera positiva o negativa per a nosaltres i determina què és el que ens proporciona plaer i ens fa sentir millor. Segons Hume, els homes no actuen de manera racional sinó que ho fan guiats per desitjos, passions, sentiments...i com que el nostre objectiu és assolir sensacions agradables, hem de deixar-nos guiar pels sentiments.

El jo existeix? - Activitat 19

El jo existeix?

Per tal de poder donar una resposta coherent, prèciament hauriem de definir què entenem per "jo". Al llarg de la història de la filosofia, nombrosos pensadors han intentat trobar una definició lògica del jo, entre els quals cal destacar Descartes i Hume, cadascún d'ells amb una concepció molt diferent.
Per a Descartes, el jo es converteix en el centre de la seva filosofia en el moment en que arriba a la conclusió de que "si penso, sóc". Convençut de que tenim pensament, el jo queda definit com una substància pensant i no com un simple cos ja que no ha pogut demostrar que els cossos existeixin. Per tant, es tracta d'una concepció inmaterial i immutable del jo.
Mé endavant, Hume va rebutjar la idea del jo com a substància pensant i el va definir com una sèrie d'idees simples i percepcions que van canviant al llarg del temps. A la nostra ment no hi ha cap impressió que sigui permanent sinó que s'estableix una successió d'idees, per tant el jo no es pot definir com una substància sinó com un conjunt de percepcions i idees.
Sota el meu punt de vista, tot i que la teoria de Hume pel que fa a les impressions i les idees em sembla més realista que les anteriors, pel que fa al "jo", no estic d'acord quan afirma que és una ficció de la imaginació . Si bé és cert que el jo no és una cosa immutable, la essència del jo sempre és present, és a dir, quan una persona veu una fotografia de quan era petit, és cert que ha pogut canviar físicament, formar-se, madurar... però l'essència del jo continua sent la mateixa. Per tant la teoria de Descartes em sembla més acertada tot i que afegiria a la seva definició de "jo" com a substància pensant, la característica de variabilitat que dóna Hume a la seva concepció del "jo".

Hume - activitat 18

En aquest fragment del Tractat de la Naturalesa Humana, Hume tracta els conceptes principals de la seva teoria del coneixement.
El filòsof es caracteritza per ser empirista, naturalista i escèptic. Tot i que afirma que no podem arribar a conèixer les coses en si mateixes (només podem disposar de les impressions, que són les causes de les idees) creu que el procés de coneixement es dóna mitjançant l'experiència. No podem acceptar com a cert res que no haguem conegut mitjançant l'experiència.
Seguint aquesta definició del coneixement, Hume afirma que no podem confirmar l'existència de Déu ja que no el podem captar amb els sentits. La idea de Déu que tenim a la nostra ment no deriva de cap impressió i per tant hem de dubtar d'ella. L'existència de Déu és indemostrable ja sigui a través de la raó o de l'experiència.

Comentari Descartes - Activitat 17

Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer allò que és Déu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a considerar-ho tot amb la imaginació- que és un mode de pensar apropiat per a les coses materials- que allò que no és imaginable els sembla intel·ligible. La qual cosa és força òbvia pel fet que fins i tot els filòsofs admeten com a màxima en les escoles que en l'enteniment no hi ha res que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix és cert que mai no hi han estat les idees de Déu i de l'ànima. I em sembla que els que volen utlitzar la imaginació per comprendre-les actuen com si, per sentir els sons o olorar les olors, volguessin servir-se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura menys que l'olfacte o l'oïda la veritat dels seus respectius objectes, mentre que ni la imaginació ni els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l'enteniment.

Descartes, El discurs del mètode, IV

1) Idees del text
En aquest text, Descartes fa una crítica a l'empirisme afirmant que sense la intervenció de l'enteniment no podriem arribar a conèixer res. Tot i això, Descartes reconeix la dificultat que representa el fet de conèixer Déu ja que tenim el costum de conèixer a través dels sentits i per arribar a conèixer-lo hem de ser capaços d'elevar el nostre esperit per sobre de les coses sensibles.

2)
Intel·ligible: impossible de concebre.
Imaginació: facultat de crear idees i imatges.

3)
En aquest text Descartes mostra el seu racionalisme afirmant que "els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l'enteniment". Segons ell, l'únic coneixement indubtable és el fet que jo existeixo, podem dubtar de tot excepte del jo, ja que en el cas que dubtem, el qui dubta sóc jo, i per tant, si dubto existeixo.
Per tal de poder assolir un coneixement, abans de captar les dades que ens proporcionen els sentits ha d'haver-hi un coneixement previ que prové de l'enteniment.

4)
Descartes afirma que l'ésser humà és un compost de la substància pensant (ment) i l'extensa (cos).Aquestes dues substàncies són independents i entre elles s'estableix un dualisme. per una part l'ànima és inmortal i està sotmesa a les lleis de la natura, i per l'altra, el cos és finit ja que quan es separa de l'ànima mor (està sotmés a les lleis de la natura).
Aquest dualisme entre cos i ànima es pot comparar amb el dualisme platònic, que també afirmava que l'ànima és inmortal.

5)
Jo penso que quan Descartes afirma que és més fàcil conèixer l'ànima que el cos no té raó ja que el primer que se'ns manifesta de manera directa és el cos. Tot i això, és cert que els sentits ens enganyen i com va afirmar Plató, no ens podem refiar d'aquells que ens han enganyat almenys un cop.

Activitat 16

Existeix la realitat independentment del fet que jo la pensi?

Si plantegéssim aquesta mateixa pregunta a Descartes, possiblement ens respondria que si que existeix ja que nosaltres podem dubtar dels sentits, de les matemàtiques... però no podem dubtar del fet que estem pensant, i si pensem és perquè existim.

Des del meu punt de vista, penso que sí que podem arribar a conèixer la realitat fora dels nostres pensaments, ja que tal i com afirma Aristòtil, l'esséncia de les coses es troba en elles mateixes i per tant, tots els subjectes podem arribar a conèixer els objectes i a tots se'ns manifestaran de la mateixa manera.

Activitat 15

Comentari de les regles del mètode

Aquest fragment escrit per Descartes constitueix la segona part del seu destacat discurs del mètode.
Amb el mètode, Descartes pretén que puguem augmentar els nostres coneixements i deixem de confondre allò que és cert del que és fals, ja que l'objectiu de la filosofia cartesiana és conquerir l'evidència i oblidar tot allò dubtós.
En aquest fragment, Descartes ens explica les principals regles del mètode, aquelles que ens conduiran cap a la raó. Per començar argumenta que és millor elaborar un sistema format per poques regles i no gaire difícils de seguir per tal que siguin a l'abast de tothom.
La primera regla és l'evidència. Segons Descartes, si volem arribar al coneixement només hem d'acceptar com a cert allò que es presenta com a tal de manera indiscutible. No hem de prendre com a cert res que no sigui evident.
La segona regla és l'anàlisi i consisteix en dividir una facultat en parts més senzilles per tal d'arribar a elements bàsics.
La tercera regla és l'anàlisi, que fa el procés contrari a la síntesi.
Per últim, Descartes proposa fer una revisió i enumeració dels processos anteriors.

Amb aquest mètode universal basat en les matemàtiques, Descartes pretén que descobrim noves veritats i augmentem els nostres coneixements.

Activitat 14

Es pot demostrar l'existència de Déu?

Abans de preguntar-nos si podem demostrar l'existència de Déu, hauríem de plantejar-nos si realment existeix.

Al llarg de la història, molts filòsofs han intentat demostrar la seva existència, entre els altres destaquen Sant Agustí, que relaciona el saber amb la fe, Sant Anselm, que intenta demostrar l'existència de Déu a partir de la seva definició (racionalista)...

Jo penso que davant d'aquesta pregunta hauríem de mostrar-nos escèptics ja que no tenim la possibilitat de mostrar que Déu existeixi però tampoc podem demostrar el contrari.

Sota el meu punt de vista, Déu no és més que una idea que els humans ens formem en la nostra ment per tal de no sentir-nos sols o bé per donar una explicació ràpida i senzilla sobre l'origen de l'existència de l'Univers.

Activitat 13

CARTA A MENECEU

La carta a Meneceu, escrita per Epicur, es pot considerar una síntesi de les seves teories sobre la vida, el plaer i la felicitat. En ella, Epicur reflexiona sobre diferents aspectes de la vida com els déus, els plaers, la mort, l'ideal de vida...

Per introduir la carta, Epicur explica que no existeix cap edat òptima per filosofar sinó que ho pot fer tot aquell que pretengui assolir la salut de l'ànima, ja que ell entén la filosofia com un métode
per assolir la felicitat.

A continuació, Epicur reflexiona sobre la relació que s'estableix entre els déus i les persones. Argumenta que no s'ha de dubtar sobre l'existència dels deus però que la funció d'aquests no és determinar el nistre destí. Simplement hem de creure que Déu és un ésser immortal i incorruptible, sense donar-li cap altre atribut.

Seguidament, Epicur parla sobre la mort considerant que no li hauriem de tenir cap por ja que en cap moment coincidim amb ella: mentres nosaltres vivim ella no hi és i quan apareix nosaltres ja no existim. Les persones savies, en comptes d'intentar fugir de la mort tenen preferència per viure més intensament gaudint dels plaers, ja que en el moment en que estem convençuts de que la mort no és res per a nosaltres, podrem gaudir de la vida mortal sense cap tipus de temor.
Segons Epicur hem d'apreciar la vida i viure lliurement el present sense dedicar-nos a planejar el nostre futur ja que aquest no depén únicament de nosaltres.

Tot seguit, Epicur fa una classificació entre els diferents tipus de dessitjos que podem trobar: per una part els desitjos naturals i necessaris, per una altra els naturals però no necessaris i per últim aquells que no són ni naturals ni necessaris. Els dessitjos necessaris ens condueixen cap a la felicitat ja que ens permeten tranquil·litzar l'ànima i viure saludablement i en aquest moment ja no és necessari satisfer cap altre plaer, ja que els plaers només són necessaris quan la seva absència ens provoca dolor.
Per una altra part, hem d'aprendre a viure sense grans luxes i comoditats ja que la natura ja s'encarrega d'aportar-nos els plaers imprescindibles. Quan ens acostumem a viure amb allò que ens proporciona la natura i evitem tot tipus de capritxos, en el moment en que se'ns concep algun luxe l'apreciem més.
Epicur és partidari de l'hedonisme, és a dir, per a ell els plaers són la finalitat de la nostra vida i ens proporcionen la màxima felicitat.

Per últim Epicur reflexiona sobre el seu ideal de vida, que consisteix en tenir opinions bondadoses cap als déus, no témer a la mort, saber satisfer els plaers amb allò que ens aporta la natura, ser conscient de que el futur no depén únicament de nosaltres i de que només podem ser feliços vivint amb sensatesa i sent justos i honestos.

Activitat 12

En aquest text, Aristòtil tracta un dels temes principals de la seva ética: la virtut. Per a Aristòtil, la virtut és un hàbit adquirit a través de l'ensenyament i l'aprenentatge. Aristòtil distingeix dos tipus de virtuts: les virtuts intel·lectuals (relacionades amb les parts racionals de l'ànima) i les virtuts morals (relacionades amb la part irracional).

Per tal d'arribar a la virtut moral és necessari trobar el terme mitjà entre dos extrems a través de la recta raó.

En aquest aspecte, podem diferenciar a Aristòtil de Plató ja que Plató afirma que la virtut no és més que un equilibri entre les diferents parts de l'ànima (irascible, concupiscible i racional).

Activitat 11

Què va ser primer, l'ou o la gallina?

La primera vegada que em van plantejar aquesta pregunta, clarament vaig pensar que primer va ser l'ou, ja que la gallina no existiria si prèviament no hagues estat dins d'un ou, però després de donar-li varies voltes, vaig arribar a la conclusió de que no podia arribar a cap solució certa ja que sense la presència de qualsevol d'aquests dos elements, l'altre tampoc podria existir.

Si plantegèssim aquesta mateixa pregunta a Aristòtil, jo penso que la seva resposta seria que primer es va fer la gallina.
En el procés del canvi, segons Aristòtil hi intervenen dos principis, per una part l'ésser com a privació o ésser en potència, és a dir, aquell ésser que encara no és però pot arribar a ser, que en aquest cas fa referència a l'ou, i per una altra part la forma o ésser en acte, és a dir, allò que s'obté en el canvi, que en aquest cas és la gallina. El canvi s'entén com el pas de la privació a la forma, és a dir, el pas de l'ou a la gallina, però mentre que l'ésser en acte (la gallina) és una realitat, l'ésser en potència no necessàriament ha de convertir-se en acte, de manera que l'ou no té perque arribar a convertir-se en gallina.

Activitat 10

Resum del FEDÓ


1. Motius pels que Sòcrates no tem la mort
En el diàleg, Sòcrates afirma que no té cap por a la mort per dos motius principals: el primer és que al morir es trobarà amb déus savis i bons i amb d'altres homes que també han mort i que són millors que els que encara viuen.
El segon motiu és que segons Plató, els homes que es dediquen a la filosofia el que fan és preparar-se per morir, ja que la mort és l'única manera de poder arribar al coneixement de les coses en si mateixes per mitjà de la raó, deixant de part tot el que pertany al cos, que no és més que un estorb per a l'ànima.

2. Immortalitat de l'ànima
La immortalitat de l'ànima, Plató l'explica mitjançant tres arguments: el cercle dels contraris, l'argument a partir de la reminiscència de les idees i l'argment mitjançant la simplicitat de l'ànima.
En el primer argumtent, Plató parteix de l'idea de que totes les coses que tenen un contrari naixen d'ell, per exemple, una cosa, per tornar-se forta, primerament ha hagut de ser dèbil i per passar d'un extrem a un altre han de seguir un procés de generació. Seguint aquest mateix exemple, perquè una cosa mori previàment ha hagut de néixer i pel mateix motiu, del mort neix el vivent. Per tant, si els vivents neixen dels morts, les ànimes han d'estar en algun lloc per després tornar a néixer.

En el segon argument, Plató afirma que aprendre no és més que recordar. Per tant, en un temps anterior, l'ànima ha hagut d'estar en algun altre lloc on ha adquirit els coneixements que ara recordem.

En l'últim argument, Plató explica que quan es separa l'ànima del cos, en cas que l'ànima sigui pura, anirà cap allò que és diví i savi; en canvi, si l'ànima és impura, és a dir, si s'ha deixat portar pels dessitjos i plaers del cos, és arrossegada de nou cap al món visible i va vagant fins que torna a unir-se a un cos.

3. Objecció de Símmies
Símmies, li pregunta si no existeix la possibilitat de que l'ànima quedi destruïda abans que el cos ja que està constituïda com a harmonia, però Sòcrates ho nega dient que l'ànima no es pot entendre com una harmonia ja que l'harmonia existeix a partir del cos i en canvi l'ànima, com havia quedat demostrat en la teoria anterior, ja existeix abans del cos.

4. Objecció de Cebes
Per últim, Cebes va plantejar a Sòcrates si no podia ser que l'ànima desapareixés després de la mort. Sòcrates va respondre tot dient que les coses són el que són gràcies a les idees i que un contrari no pot esdevenir mai el contrari del que és. Per tant, perquè un cos estigui viu ha d'haver-hi +anima i si la vida és el contrari de la mort, l'ànima no admet la mort, és immortal.

5. Mort de Sòcrates

Activitat 9

Activitat 8

Plató, en la seva filosofia presenta una distinció entre dos mons: els mon sensible i l'intel·ligible.
La relació que es dóna entre ambdós mons és una relació de participació, és a dir, les coses del món sensible són belles perquè participen de l'idea de bellesa.
En el món sensible trobem la matèria, que és la causa de tota imperfecció, mentre que l'intel·ligible és el món de les idees, que actuen com a model o paradigme de les coses sensibles. Plató afirma que mai podrem arribar a conèixer les coses, ja que aquestes són contingents,canviants; i per tant, el saber s'ha de centrar en les idees. En el moment en que coneixem les idees arribem a l'essència vertadera de les coses.

Activitat 7

En aquest fragment, Plató parla de la relació que s'estableix entre l'ànima i el cos. Afirma que amb la presència del cos és impossible arribar a conèixer res de manera absoluta ja que el cos necessita un constant manteniment i ens condueix cap a una sèrie de plaers i desitjos que no ens permeten pensar i que modifiquen el nostre coneixement. Per tant, si volem arribar a conèixer alguna cosa en si mateixa ens hem de desfer del cos. Si en el moment en que el cos i l'ànima es separen, l'ànima és impura, és a dir, s'ha deixat guiar per les passions del cos, seguirà vagant per la terra; en canvi, si l'ànima és pura podrà assolir el coneixement absolut. Per aquest motiu els filòsofs no temen la mort, ja que és l'única manera d'arribar al món intel·ligible, el món de les idees.

Projecte 3

.

Influències de Sant Agustí

La filosofia de St. Agustí es caracteritza principalment pel seu caràcter cristià, és a dir, accepta totes aquelles teories filosòfiques que coincideixen amb la veritat cristiana i ens permeten entendre millor les escriptures i la fe.

Les principals influències que rep són les següents:

- Ciceró: Gràcies a la lectura de l'Hortensi, Sant Agustí decideix dedicar-se a la filosofia.

- El maniqueisme: L'any 373, Sant Agustí va passar a formar part d'aquesta secta. D'aquesta doctrina va acceptar l'existència d'un déu bo de poder limitat.

- Plotí: Sant Agustí va trobar una gran concordància entre Plotí i el cristianisme. Amb la lectura de les Ennèades va refutar el maniqueisme i va descobrir una entitat intel·ligible corpòria i una espiritual.

- Sant Pau: Amb la lectura de les seves epístoles, Sant Agustí se'n adonà de que només era possible vèncer les passions amb la gràcia de Crist.

- Plató: D'ell, Sant Agustí accepta la seva concepció de l'ànima i la relació que s'estableix entre ella i el cos. Tot i això rebutja la teoria de la reminiscència, per a Plató, l'ànima no ha contemplat les veritats eternes en una vida anterior sinó que déu és el responsable de que puguem arribar a aquestes veritats a través de la contemplació i la il·luminació de la nostra ment.

- Neoplatonisme: Sant Agustí coincideix amb els filòsofs neoplatònics en la seva visió de déu com a intel·ligència. Totes les idees exemplars i necessàries les podem trobar en déu.